-
La cara amarga dels NFT
NFT són les sigles de Non Fungible Token i va ser escollida la paraula de l’any 2021. Però, que són i perquè causen tant enrenou? Són uns certificats digitals d’autenticitat, una mena de col·leccionisme digital que ha portat a la creació d’un nou mercat lligat a les criptomones -divisa utilitzada per comprar-los- i que obre les portes a l’especulació. La controvèrsia que els envolta no es limita a l’especulació, també gira al voltant del fet que són molt contaminats.
Per poder parlar de com han cobert els mitjans escollits –ElDiario.es i El Mundo– aquest fenomen hem de remuntar-nos a les primeres notícies per poder entendre l’evolució que hi ha hagut en el tractament. Al mes de març, en unes de les primeres notícies de ElDiario.es i El Mundo, “Qué son las obras NFT y por qué se han pagado 69 millones de dólares por una de ellas” i “El multimillonario negocio de vender cartas y sellos digitales con el que el Barça y los youtubers intentan forrarse”, respectivament, veiem com els diaris introdueixen els NFTs als seus lectors. L’únic diari en esmentar breument l’especulació és ElDiario.es. En cap dels dos casos s’esmenta les repercusions en el medi ambient.
Buscant notícies on els diaris tractin les repercussions d’aquesta tecnologia al medi ambient veiem que hi ha un baix volum de notícies. “La incalculable huella de carbono del criptoarte y los NFT” publicada el passat abril a ElDiario.es, tracta aquest conflicte. La imatge que l’acompanya és una obra d’art venuda com a NFT on es veu la interpretació d’un artista de com seria un “criptomoneder” en estat físic, no massa rellevant per la notícia. Quant al llenguatge utilitzen metàfores com “el impacto medioambiental es otro de los muertos en el armario” i al mateix titular podem veure un gran èmfasi en la gegantina petjada de carboni. Empren bastantes fonts especialitzades: Universitat de Cambridge, l’artista Memo Atken o Raúl Marcos, fundador de Carbono.com. Esmenten també un estudi sobre la quantitat d’energies renovables que usen les criptomonedes, però degut a que és finançat per CoinShare i tenen interessos al darrer ho presenten com a una font poc fiable.
Trobar notícies on relacionin la contaminació i els NFTs a El Mundo és força complicat. L’únic lloc on ho esmenten és a “El coste oculto del boom de las criptomonedas: consumen más energía que Ucrania o Suecia”, on es parla de la contaminació de les criptomonedes, i dins d’aquestes, esmenta els NFTs com a un exemple de com contaminen les criptomonedes.
Tornant a l’actualitat trobem un gir on els diaris es plantegen si al final aquest nou invent que prometia expandir el mercat de l’art simplement ha acabat creant més especulació. ElDiario.es ho menciona molt més que El Mundo, qui en realitat, evita el tema de l’especulació. A la notícia “Qué es un NFT y cómo funciona esta revolución del arte digital” diuen que no és especulació i, l’únic article on sí en parlen és “NFT: ¿Arte, especulación o estafa?” que és de pagament. Per tant, podem veure com estan limitant parlar del tema. ElDiario.es a l’entrevista “Las obras NFT son una burbuja especulativa que enriquecerá a unos pocos afortunados”, consideren que sí que és una bombolla especulativa.
La responsabilitat dels mitjans és informar fidelment als seus lectors de tots els aspectes d’una realitat, la relació entre la contaminació i els NFT es tracta molt poc tot i ser un tema vigent. També podem sumar-hi el fet que a vegades transmeten missatges contradictoris, semblen disposats a parlar dels NFTs com a quelcom negatiu, però en la mateixa notícia t’adjunten un article on parlen d’algú que ha guanyat milions venent un NFT, com hem vist a diversos articles de ElDiario.es on recomanen “El español que ha ganado casi un millón de euros creando NFT: “En el arte tradicional hay mucho más humo””.
-
Persones no binàries als mitjans de comunicació
La realitat de les persones no binàries cada dia pren més importància i els mitjans tenen una tasca important per fer, com estan enfrontant-se a aquesta nova realitat? Hi ha molt a tractar la seva representació i el llenguatge inclusiu són alguns exemples. Aquí analitzarem el tractament de l’Ara i El País.
Comencem parlant sobre la qüestió de la llengua. El català és un idioma que presenta certes dificultats sobre com emprar el llenguatge inclusiu. Això ho tracten de forma molt extensa a El País. Els dos articles que tractaré són del mateix autor, Rudolf Ortega, qui ha fet diversos articles d’opinió proposant solucions. El primer és Cosa de totis on parla sobre l’ús de la -i, proposta de Bel Olid -escriptora, traductora i una de les principals representants no binàries de Catalunya-, i que la consellera d’igualtat Tània Verge ho va utilitzar en un ple del Parlament. L’altra proposta, dins El·la Butler, és l’ús d’“el·la”, la unió dels pronoms ell i ella amb un punt volat. Aquesta proposta vol solucionar el problema que el neomorfema -i genera, ja que per Ortega “no ha servit més enllà que per estendre l’estranyesa i la incomoditat”.
L’Ara també hi dedica espai al debat amb “Ells, elles, ellis: s’acabarà imposant el llenguatge no binari?” de Carla Fajardo Martín. Explica la popularització del pronom “they” en anglès i “elle” en castellà, i com “en català no té una traducció consolidada”. L’article compta amb moltes veus de professionals del periodisme i la llengua, tant del mateix diari com d’altres àmbits, com, la ja mencionada, Bel Olid, o Ían Bermúdez. També mencionen al filòsof trans Paul B. Preciado, l’Ara utilitza moltes fonts professionals i dona molts punts de vista diversos. Una altra cosa interessant és incloure una guia sota el títol “Opcions del ‘diccionari inclusiu no binari’”, sobre com redactar de forma més inclusiva.
És molt interessant que es dediquin articles a parlar d’aquesta problemàtica i que els periodistes, els encarregats d’escriure sobre la realitat que ens envolta -la qual inclou les persones no binàries- formin part del debat.
Tant l’Ara com El País han explicat casos de persones famoses que han declarat identificar-se com a no binàries, els casos més recens són el de Demi Lovato i Elliot Page. Tot i que de forma general el país fa un bon tractament, en l’article “Ellen Page se declara transgénero y pide que le llamen Elliot”, el tracten amb el seu deadname, el nom assignat en néixer amb el qual no s’hi identifica, fet que des dels col·lectius trans es demana que no es faci. A més de traduir de forma errònia “they” -pronom utilitzat en anglès pel plural i pel gènere no binari- per “ellos”. En el cas de Demi Lovato, tot i poder-se apreciar un intent de l’Ara de no emprar el femení, trobem “La cantant” al subtítol.
La majoria de casos de persones famoses no binàries que ens mostren són estrangeres -menys la Bel Olid que és catalana-, fent que sembli una realitat llunyana en comptes de quelcom que succeeix també aquí. Ignorant referents com Samantha Hudson o drag queens que s’han popularitzat recentment gràcies a Drag Race España.
L’altre tema més recurrent és l’esborrany de la llei trans d’Irene Montero, on amb llenguatge senzill i didàctic els mitjans tracten l’esborrany, repassant l’historial de lleis similars, les diverses postures del debat que s’ha format i sobre els punts de la llei, com podem trobar a Preguntes i respostes sobre la ‘llei trans’ o La nova llei trans reconeix l’autodeterminació de gènere.
La representació de persones no binàries a la cultura audiovisual també es tracta sovint. A “Ni ella ni ell i (pràcticament) inexistents a la televisió” volen il·lustrar la poca representació que té aquest col·lectiu i compta amb cites d’Amparo Huertas especialista LGTBI de la UAB i l’anàlisi televisiva del 2020 de l’Aliança Gai i Lesbiana contra la Difamació (GLAAD). Així que no manquen les fonts professionals a l’Ara. El País no parla directament del tema, però menciona que el reboot de sexo en Nueva York incorpora un personatge no binari que no ha agradat als fans i explica el perquè a “Por qué nadie quiere a Che Díaz: análisis del personaje más controvertido de ‘And just like that’”. A més a més tracten amb “elle” el personatge Che Díaz.
Per concloure, analitzant conceptes més tècnics veiem que hi ha força diversitat quant a gèneres informatius, hi ha bastants notícies, forces articles d’opinió i alguna anàlisi. Majoritàriament, es troben a les seccions de societat i opinió, però també estan a la secció de llengua, política i cultura. Quant al tractament de les imatges en ambdós mitjans publiquen imatges de manifestacions pels drets LGTBIQ+ quan parlen de la llei trans i imatges de qui protagonitzi l’article, o del programa que s’estigui parlant.
-
El polèmic 25% de castellà
Fa uns mesos la denúncia d’una família va acabar amb la instauració del 25% de classes en castellà a l’escola el Turó del Drac de Canet de Mar, causant un gran rebombori. Ara succeeix el mateix, però amb totes les escoles catalanes. El TSJC ha tret una sentència que dictamina que a les aules de tota Catalunya s’haurà d’impartir en castellà una assignatura més a part de llengua castellana. El Tribunal ha donat 10 dies al Govern per informar de la seva execució i dos mesos per a implantar-ho. Com ja va passar al desembre, aquesta ordre ha aixecat molta polseguera i les reaccions no s’han fet esperar, aquí analitzaré les reaccions de l’Ara i de La Razón, mitjans molt diferents.
A la notícia de l’Ara, El Govern té dos mesos per aplicar la sentència del 25% de castellà -de Laia Vicens-, primer s’explica breument la sentència i seguidament se centra en la reacció del Govern. Per a fer-ho s’ajuda de cites del conseller d’educació Josep Gonzàlez-Cambray. En aquesta notícia es fa referència a una exclusiva del desembre on el diari va entrevistar el conseller per parlar de la defensa del model d’escola catalana.
La Razón, El TSJC declara firme la sentencia del 25% de castellano y da 10 días para informar de su ejecución, -escrita per Cristina Rubio i Joan Planes- fa una cobertura bastant diferent, centrant-se més en la sentència i en què haurà de fer el govern de la Generalitat al respecte. A més, de posar en dubte si la compliran.
Els titulars dels diaris se centren en dates diferents, La Razón dona importància als 10 dies que té el govern per informar l’execució de la sentència, mentre l’Ara dóna importància als dos mesos que té per aplicar-la. El llenguatge que utilitzen és més descriptiu i agressiu, intentant remarcar la solemnitat de la sentència, per exemple amb “Ultimatum judicial” o “ha declarado firme la sentencia”.
Quan parlen del sistema lingüístic català els dos diaris es posicionen amb el llenguatge. La Razon sembla estar-hi en contra i quan ens parla de “tumbar el sistema de immersión lingüística”, en canvi, l’Ara parla de la defensa del sistema educatiu català.
Les seves postures es poden entreveure a més a més amb les cites que posen, la notícia de l’Ara té més cites de Cambray que La Razón, a més incorporen una piulada del president Pere Aragonès a favor de l’escola en català. També menciona la posició del ministeri del PSOE, des d’una postura bastant afable, dient que no tenen intenció de demanar l’execució forçosa. Però que en canvi existeixen uns “tercers” amb dret a demanar-la, als quals no sels posa nom. A La Razón mencionen que l’Assamblea por una Escuela Bilingüe (AEB) seria un dels grups interessats en exigir que es complís la sentència, és a dir, podrien ser els “tercers” dels quals ens parlava l’Ara.
Piulada del president Pere Aragonès del dia 21 de gener del 2022 L’Ara té més notícies tractant aquest conflicte, una d’elles, Clam per no acatar la sentència del 25% de les classes en castellà, signada per tot el diari en la que tracten la reacció del Govern i altres entitats que acusen la sentència d’atacar al català i de ser una mesura política i no pedagògica. No hi ha gaires mitjans de comunicació que hagin parlat d’aquesta crida, es pot entendre que, en fer aquesta notícia, i parlant només de la versió de diverses entitats que tenen una ideologia, catalanista, comuna comparteixen el que diuen.
Com podem veure, aquest és un bon exemple de com dos diaris de caràcter ideològic diferent fan diferents aproximacions a la informació, demostrant així com la teoria del framing té bastant vigència. L’Ara en ser un diari català dedica més espai a la notícia i en parla amb més profunditat, mentre que La Razón és un diari de tot l’estat espanyol i no li dedica tanta importància.
-
Subscriure's
Subscrit
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Diari transparent 